Vés al contingut

Veneració

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Veneració a sant Corrado en un altar a Sicília

La veneració és un acte de culte que els creients de la majoria de religions fan cap als sants o persones que estan en procés de canonització.[1] Els àngels reben una veneració similar en moltes religions. El terme venerar, filològicament deriva del terme llatí venerare,[2] que vol dir tractar amb reverència i respecte. Generalment la veneració dels sants es practica, de manera formal o informal, per part dels creients de totes les religions, com els cristians, els jueus,[3] els hinduistes,[4] els musulmans.[5] i els budistes.[1][4]

Dins del cristianisme, la veneració té característiques particulars en cada branca cristiana, però totes tenen algun procediment per a dur a terme la canonització i glorificació dels seus membres. En diverses branques cristianes la veneració es manifesta exteriorment amb una inclinació del cap en senyal de respecte o bé fent el senyal de la creu al davant d'unes determinades relíquies, una escultura o una icona d'un sant. També es pot manifestar la veneració fent un pelegrinatge a indrets associats amb sants. Els iconoclastes consideren que la veneració és una heretgia.

Els jueus no fan cap reconeixement formal als sants, però mostren un gran respecte pels seus herois i màrtirs. En algunes regions, com per exemple al Marroc, hi ha una llarga tradició de veneració als sants.[1][3][4]

L'hinduisme també manifesta una veneració als sants als gurús i mestres de santedat, tant vius com morts. Inclouen el culte litúrgic oficial dels sants amb una classificació dels graus de santedat.[1][4]

A l'Islam, la veneració dels sants és practicat per la secta xiïta i l'anomenat sufisme, i en moltes parts del sud-est d'Àsia, juntament amb tradicions locals.[6][7] En canvi hi ha altres sectes com el sunnisme, que no en volen sentir a parlar.[8]

Budisme

[modifica]

En les principals tradicions budistes, el Theravada i el Mahayana, les persones que han assolit un grau elevat d'il·luminació són reconegudes com a arhats. El budisme mahayana posa un èmfasi especial en la capacitat dels sants d'ajudar la gent corrent en el camí cap a la il·luminació. Els qui han assolit la il·luminació però han ajornat la seva pròpia il·luminació completa per ajudar els altres reben el nom de bodhisattves. El budisme mahayana disposa de pràctiques litúrgiques formals per venerar els sants, així com de nivells de santedat molt específics. Els seguidors del budisme tibetà veneren com a sants els lames especialment sagrats, com ara el dalai-lama.[1][4]

Cristianisme

[modifica]

La veneració de les persones considerades santes va començar durant el cristianisme primitiu, i els màrtirs foren els primers a rebre un honor especial. La commemoració oficial dels sants a les esglésies començà ja al segle I. Pau l'Apòstol esmentà diversos sants pel seu nom en els seus escrits.[9] A les catacumbes es crearen icones que representaven sants. L'Església Ortodoxa de l'Imperi Romà d'Orient començà molt aviat la commemoració litúrgica, i fins i tot a Roma aquesta pràctica està documentada al segle III. Amb el temps, aquest honor també es començà a concedir als cristians que havien dut una vida de santedat. Les diferents denominacions veneren i determinen els sants de maneres diferents, i algunes disposen d'un procés formal de beatificació o glorificació.

Latria, hiperdulia, protodulia i dulia

[modifica]

Des de fa molt de temps, els teòlegs cristians han adoptat el terme latria per designar el tipus de culte que només correspon a Déu, i els termes dulia i proskynesis per a la veneració concedida als àngels, els sants, les relíquies i les icones.[a]

Les teologies catòlica i ortodoxa oriental també inclouen el terme hiperdulia, que designa la veneració concedida a la Verge Maria. Alguns teòlegs introduïren un altre terme per al seu espòs, sant Josep, anomenat protodulia,[10][14] però aquesta distinció no ha estat adoptada de manera tan general en la terminologia com la hiperdulia. El Doctor de l'Església Tomàs d'Aquino especifica que la hiperdulia és el mateix tipus de veneració que la dulia, però concedida en un grau superior; totes dues continuen sent diferents de la latria.[16]

Catolicisme

[modifica]
Tomba de sant Antoni a Pàdua
Cova del Sant Hermano Pedro a Tenerife, Espanya; és un exemple de veneració d'un lloc relacionat amb un sant
Relíquies de sant Joan Baptista de La Salle a Roma

En el catolicisme, la veneració és una mena d'honor diferent del culte veritable o adoració, que només correspon a Déu. Segons Mark Miravalle, de la Universitat Franciscana de Steubenville, el mot anglès worship s'ha associat tant amb la veneració com amb l'adoració:

Tal com explicà Tomàs d'Aquino, l'adoració, coneguda com a latria en la teologia clàssica, és el culte i l'homenatge que correspon oferir únicament a Déu. És la manifestació de submissió i el reconeixement de dependència que es mostren adequadament davant l'excel·lència d'una persona divina increada i el seu domini absolut. És el culte al creador que només Déu mereix.

La veneració, coneguda com a dulia en la teologia clàssica, és l'honor i la reverència que corresponen a l'excel·lència d'una persona creada. L'excel·lència manifestada pels éssers creats també mereix reconeixement i honor.

Històricament, les escoles de teologia han utilitzat el terme «culte» com un terme general que incloïa tant l'adoració com la veneració. Distingien entre «culte d'adoració» i «culte de veneració». El mot «culte», d'una manera semblant a l'ús tradicional del terme litúrgic «culte», no era sinònim d'adoració, sinó que es podia emprar per introduir tant l'adoració com la veneració. Per això, les fonts catòliques de vegades utilitzen el terme «culte» no pas per indicar adoració, sinó únicament el culte de veneració concedit a Maria i als sants.[17]

Segons el Catecisme de l'Església Catòlica:

« La veneració cristiana de les imatges no és contrària al primer manament, que prohibeix els ídols. En efecte, «l'honor tributat a una imatge pertany al seu prototip» i «qui venera una imatge venera la persona que hi és representada». L'honor concedit a les imatges sagrades és una «veneració respectuosa», no l'adoració que només correspon a Déu: »
« El culte de la religió no s'adreça a les imatges en elles mateixes com a realitats, sinó que les mira sota el seu aspecte propi d'imatges que ens condueixen al Déu encarnat. El moviment que s'adreça a la imatge com a tal no s'atura en ella, sinó que tendeix a la realitat de la qual és imatge.[18] »

El Catecisme Romà conté una exposició més extensa sobre l'honor i la invocació dels sants.[19]

La tradició catòlica disposa d'una filosofia ben establerta sobre la veneració de Maria mitjançant la mariologia, amb institucions pontifícies com el Marianum, dedicades específicament a aquesta disciplina.[20][21]

Segons la doctrina de l'Església Catòlica, a més del dogma de la maternitat divina de Maria,[22] la Mare de Déu, la Theotokos, és objecte de tres dogmes marians més:

  1. La Immaculada Concepció —absència del pecat original per la gràcia de Déu—.
  2. La virginitat perpètua —abans, durant i després del naixement de Jesús, fins a la seva assumpció—.
  3. L'Assumpció —en cos i ànima al cel—.

El fonament teològic de la protodulia es basa en diversos documents pontificis i en la llarga tradició de l'Església:

  1. El papa Pius IX proclamà sant Josep patró de l'Església universal el 1870.[23]
  2. El papa Lleó XIII destacà el paper especial de sant Josep dins l'Església en l'encíclica Quamquam pluries de 1889, en la qual demanava que se li professés una devoció més gran.[24][25]
  3. El papa Pius XII reafirmà aquesta devoció instituint la festivitat de sant Josep Obrer el 1955.[26]

A l'Església Catòlica hi ha moltes formes diferents de veneració dels sants, com ara els pelegrinatges a la tomba de sant Pere —al Vaticà—, la basílica de Sant Antoni de Pàdua —a Itàlia—, la catedral de Santiago de Compostel·la —a Espanya— o l'Basílica del Sant Sepulcre —a Israel—. També és habitual pelegrinar a llocs relacionats amb la vida d'un sant, com la Cova del Sant Hermano Pedro —a Espanya—, la Cova de l'Apocalipsi —a Grècia— o l'església d'Aya Tekla —a Turquia—. Igualment es veneren imatges i relíquies, com les del Senyor dels Miracles al Perú, la Mare de Déu de Guadalupe i Judes Tadeu a Mèxic, la Santa Dextra a Hongria o el Reliquiari dels Reis Mags a Alemanya.

Sense esmentar explícitament la paraula «hiperdulia», la constitució dogmàtica Lumen gentium del Concili Vaticà II afirma:

« Enaltida per la gràcia de Déu, després del seu Fill, per damunt de tots els àngels i tots els homes, Maria, per tal com és la Mare santíssima de Déu i ha intervingut en els misteris de Crist, és honorada amb raó per l'Església amb un culte especial. En efecte, des dels temps més antics la benaurada Verge és honorada amb el títol de Mare de Déu, sota la protecció de la qual els fidels es refugien suplicants en tots els seus perills i necessitats. Sobretot després del Concili d'Efes, el culte del poble de Déu envers Maria cresqué meravellosament en veneració i amor, en invocació i imitació, segons les seves pròpies paraules profètiques: «Totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós ha fet en mi coses grans». »
— LG 66
« Tot el cos dels fidels adreça súpliques insistents a la Mare de Déu i Mare dels homes perquè ella, que assistí amb les seves pregàries els inicis de l'Església, ara, exaltada per damunt de tots els àngels i sants, intercedeixi davant el seu Fill en la comunió dels sants, [...] »
— LG 69

Sant Josep és esmentat en un passatge singular:

« La nostra unió amb l'Església celestial es realitza de la manera més noble especialment en la sagrada litúrgia, en la qual el poder de l'Esperit Sant actua damunt nostre per mitjà dels signes sacramentals. [...] En celebrar, doncs, el sacrifici eucarístic, ens unim de la manera més estreta a l'Església celestial, en comunió amb ella i venerant, en primer lloc, la memòria de la gloriosa sempre Verge Maria, del benaurat Josep, dels benaurats apòstols i màrtirs i de tots els sants. »
— LG 50

Esglésies ortodoxes orientals

[modifica]

En el servei litúrgic de l'Església Ortodoxa Siríaca, l'avemaria es recita com a pregària introductòria després del parenostre i abans de l'entrada del sacerdot al presbiteri.[27] Probablement, el nom de la benaurada Verge Maria també s'ha utilitzat per a la consagració dels altars, per damunt del nom de tots els altres sants.[28]

Església Ortodoxa

[modifica]

A l'Església Ortodoxa, la veneració dels sants és un element important del culte. La majoria de celebracions acaben amb les paraules «Santíssima Theotokos, salva'ns!»,[29] i utilitzen troparis i kontàkions per venerar el sant del dia.[30] Aquesta pràctica de venerar els sants tant mitjançant lloances com per mitjà de les seves icones és defensada al llibre de Joan Damascè On Holy Images[31] i fou objecte del Segon Concili de Nicea.

Protestantisme

[modifica]

anisme evangèlic i anglicanisme

[modifica]

El luteranisme evangèlic i determinades formes d'anglicanisme permeten la veneració dels sants d'una manera semblant al catolicisme.[32][33] Al llarg de l'any litúrgic, les esglésies luteranes i anglicanes commemoren festivitats que honoren els sants. També es dediquen esglésies als sants.

Cristianisme reformat i metodisme

[modifica]

A les esglésies reformades, la veneració és considerada de vegades equivalent al pecat d'idolatria, mentre que la pràctica relacionada de la canonització és considerada equivalent a l'heretgia de l'apoteosi. La teologia reformada acostuma a negar que es pugui establir cap distinció real entre la veneració i el culte, i sosté que la pràctica de la veneració distreu l'ànima cristiana del seu objecte veritable, el culte a Déu. A la seva obra La institució de la religió cristiana, Joan Calví escrigué que «la distinció entre allò que s'anomena dulia i latria fou inventada precisament amb la finalitat de permetre que es concedissin honors divins als àngels i als homes morts amb una impunitat aparent».[34]

Bíblia

[modifica]

Pel que fa a la veneració de les relíquies dels sants, s'esmenten sovint dos passatges:

«Una vegada, mentre uns israelites enterraven un home, van veure de sobte una banda de guerrillers i van llançar el cadàver a la tomba d'Eliseu. Tan bon punt el mort va tocar els ossos d'Eliseu, va recobrar la vida i es posà dret.» (2 Reis 13:21, NVI).

«Déu obrava per mitjà de Pau miracles extraordinaris, fins al punt que posaven damunt els malalts mocadors i davantals que havien estat en contacte amb ell, i les malalties desapareixien i els esperits malignes en sortien.» (Fets 19:11-12, NVI).

El deuterocanònic Llibre del Siràcida també tracta breument la veneració de la memòria dels patriarques i els profetes: «Fem ara l'elogi dels homes il·lustres, dels nostres pares, cadascun segons la seva generació» (44:1), i «el seu nom perdura per sempre; la glòria dels homes sants roman en els seus descendents» (44:15).[35]

Defensa

[modifica]

Sant Agustí, sant Ambròs i altres autors relaten miracles que es produïren a les tombes de sant Esteve, sant Fèlix, sant Gervasi i molts altres en temps posteriors als relats bíblics. Aquests esdeveniments miraculosos són considerats manifestacions del favor diví envers la veneració de les relíquies.[36]

Hinduisme

[modifica]

L'hinduisme té una tradició antiga i encara viva de reverència envers els sants i els mahatmes, en què la línia divisòria entre la humanitat i la divinitat sovint es difumina en els casos dels homes déu i dones déu. Els moviments bhakti popularitzaren la devoció envers figures santes com els sadhus, els babes i els gurus, considerats models que mostren el camí cap a l'alliberament.[1][4][37]

Islam

[modifica]
Tomba de Jalal-ad-Din Muhàmmad Rumi a Konya, Turquia
Tomba d'un morabit, al sud del Marroc

L'islam té una rica història de veneració dels sants, anomenats sovint wali, mot que significa literalment «amic [de Déu]».[38] Aquesta pràctica va disminuir en algunes parts del món islàmic durant el segle XX per la influència dels diversos corrents del salafisme. En el sunnisme, la veneració dels sants es convertí ben aviat en una forma molt habitual de celebració religiosa,[38] i, al segle VIII, els sants arribaren a definir-se com un grup de «persones especials elegides per Déu i dotades de dons excepcionals, com ara la capacitat de fer miracles».[39] Els estudiosos sunnites clàssics reconegueren i honoraren aquestes persones venerables, que eren alhora «estimades per Déu» i havien desenvolupat «una estreta relació d'amor amb Ell».[39] La gran majoria dels sants venerats en el món sunnita clàssic eren sufís, és a dir, místics sunnites que pertanyien a una de les quatre escoles jurídiques ortodoxes del sunnisme.[40]

La veneració dels sants acabà convertint-se en una de les pràctiques sunnites més esteses durant més d'un mil·lenni, abans que el moviment salafista s'hi oposés al segle XX. Els seus diversos corrents la consideren «alhora contrària a l'islam i endarrerida», en comptes d'una part integral de l'islam durant més d'un mil·lenni.[41] D'una manera semblant a la Reforma protestant,[42] les pràctiques tradicionals concretes que el salafisme ha intentat restringir, tant en contextos sunnites com xiïtes, inclouen la veneració dels sants, la visita a les seves tombes, el recurs a la seva intercessió i l'honor concedit a les seves relíquies. Tal com ha assenyalat Christopher Taylor: «[Al llarg de la història islàmica], una dimensió vital de la pietat islàmica fou la veneració dels sants musulmans [...]. Tanmateix, a causa de determinats corrents de pensament dins la mateixa tradició islàmica, especialment pronunciats durant els segles XIX i XX, [alguns musulmans contemporanis] s'han resistit a reconèixer l'existència mateixa dels sants musulmans o han considerat la seva presència i veneració desviacions inacceptables».[43]

Judaisme

[modifica]
Cova dels Patriarques a Hebron

Tot i que el judaisme ortodox i el judaisme rabínic institucionalitzat no accepten pròpiament la veneració dels sants, la veneració i el pelegrinatge als llocs d'enterrament de dirigents jueus sants formen part de la tradició des de l'antiguitat.[44] L'historiador Ephraim Shoham-Steiner ha demostrat que, durant l'edat mitjana, hi ha proves que indiquen que alguns jueus, probablement situats als marges de la societat, visitaven tombes de sants cristians per cercar guariment i alleujament de les malalties. Naturalment, les autoritats halàquiques s'oposaven a aquesta pràctica, però les seves objeccions no neguen que el fenomen existís.[45]

Els jueus hassídics i els jueus sefardites vinculats a la càbala tenen una forta tradició de veneració dels sants, anomenats en hebreu tzaddikim. Bona part de la literatura hassídica conté reflexions teològiques sobre els sants. La veneració dels tzaddikim dins les tradicions hassídiques és semblant a la d'altres religions i inclou encendre espelmes en memòria seva, pelegrinar a les seves tombes, celebrar àpats commemoratius, venerar relíquies com la roba o els llibres que utilitzaren i observar el yahrzeit d'una manera semblant a les festivitats dels sants. Aquesta celebració pot comportar modificacions de la litúrgia diària, com ara l'omissió de la pregària del tachanun durant el yahrzeit, que és considerat una mena de festivitat menor.

És habitual que alguns jueus visitin les tombes de nombrosos dirigents jueus justos.[46] La tradició és especialment forta entre els jueus marroquins i els jueus d'ascendència sefardita, tot i que també existeix entre alguns jueus asquenazites. Aquesta pràctica és particularment habitual a Israel, on hi ha enterrats nombrosos dirigents jueus sants. La cova de Macpelà o dels Patriarques a Hebron, la tomba de Raquel a Betlem, la de rabí Shimon Bar Yochai al mont Meron, la del Baba Sali a Netivot i la de Maimònides a Tiberíades són exemples de llocs d'enterrament que atreuen grans pelegrinatges al Pròxim Orient.[1][3]

Molts indrets hassídics d'Ucraïna, Polònia i Hongria atreuen una gran quantitat de pelegrins, especialment a Uman, a Ucraïna; Leżajsk, a Polònia, i Kerestir, a Hongria.

A Amèrica també hi ha nombrosos exemples, com la tomba del rabí Joel Teitelbaum a Kiryas Joel, la del rabí Shlomo Halberstam a Deans, la del rabí Chaim Zanvil Abramowitz a Monsey i la del rabí Menachem Mendel Schneerson a l'Ohel, al cementiri de Queens, on és enterrat al costat del seu sogre. Durant la seva vida, Schneerson mateix visitava sovint la tomba o Ohel del seu sogre, on encenia espelmes, llegia cartes i pregàries escrites i després les dipositava sobre la tomba, tal com acostumen a fer els pelegrins hassídics que veneren els seus sants.[47] Actualment, entre els visitants de la tomba de Schneerson hi ha jueus ortodoxos, reformistes i conservadors, així com persones no jueves.[48][49] Els pelegrins solen encendre espelmes, recitar salms i portar peticions escrites en trossos de paper, que després estripen i deixen damunt la tomba.[50][51][52]

Jainisme

[modifica]

En el jainisme es reconeixen els tirthankares, éssers que han assolit la transcendència i l'alliberament o mokxa i que, per tant, són mestres que ensenyaren el camí jainista. Situats al marge de l'evolució del cosmos i dels fenòmens còsmics, no hi intervenen de cap manera i només serveixen com a models que cal seguir.[53] Això es manifesta en les cerimònies d'ofrena, anomenades devapuja, que constitueixen més una renúncia per part del creient que no pas una submissió, perquè els tirthankares són completament indiferents als afers humans i els jainistes assumeixen que aquests éssers no intervenen en les seves vides.

Notes

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 4 5 6 7 Lindsay Jones. Thomson Gale Encyclopedia of Religion (en tadjik). Sainthood. Second. Macmillan Reference USA, 2005, p. 8033.
  2. ↑ «Venerazióne - Significato ed etimologia - Vocabolario» (en italià). [Consulta: 18 setembre 2026].
  3. 1 2 3 "La veneració dels sants és un fenomen universal. Totes les creences monoteistes i politeistes contenen la veneració en algun aspecte... " Issachar Ben-Ami. Saint Veneration Among the Jews in Morocco. Wayne State University Press, 1998, p. 13. ISBN 978-0-8143-2198-0 [Consulta: 7 setembre 2012].
  4. 1 2 3 4 5 6 Werner Stark. Sociology of Religion. Taylor & Francis, 1966, p. 367. GGKEY:ZSKE259PDZ9 [Consulta: 7 setembre 2012].
  5. ↑ Florian Pohl. Modern Muslim Societies. Marshall Cavendish, 1 setembre 2010, p. 294–295. ISBN 978-0-7614-7927-7 [Consulta: 7 setembre 2012].
  6. ↑ «Sufi Islam».
  7. ↑ «Of saints and sinners: The Islam of the Taliban is far removed from the popular Sufism practised by most South Asian Muslims». The Economist, 18-12-2008.
  8. ↑ Kim Murphy. «Saudi Shiites Take Hope From Changes Next Door». Los Angeles Times, 08-05-2003.
  9. ↑ Nota: Pau no utilitza realment el títol de «sant» davant de cap nom, sinó que es refereix en general a tots els cristians com a sants a Romans 15:25. El Nou Testament també es refereix a persones martiritzades, com Esteve, i a homes justos, com Simeó a Lluc 2:25.
  10. 1 2 s.v. dulia, Cross, F.L.. The Oxford Dictionary of the Christian Church. Third. Oxford University Press, 1997, p. 513.
  11. ↑ s.v. proskynesis, The Oxford Dictionary of Christian Art and Architecture, Second Edition. Oxford University Press, 2013, p. 475. ISBN 9780199680276.
  12. ↑ Casiday, Augustine. The Orthodox Christian World. Routledge, 2012, p. 450. ISBN 9780415455169.
  13. ↑ «Veneration of Images». New Advent Catholic Encyclopedia.
  14. 1 2 s.v. Communion of Saints, The Westminster Dictionary of Christian Theology. Westminster John Knox Press, 1983, p. 114. ISBN 9780664227487.
  15. ↑ s.v. Images, Veneration of, Evangelical Dictionary of Theology. Baker Academic, 2001, p. 594. ISBN 9780801020759.
  16. ↑ «The Summa Theologiae of Thomas Aquinas». Second Part of the Second Part — Question 103: Dulia: New Advent, 1920.
  17. ↑ Miravalle, Mark. «What Is Devotion to Mary?». Mother of all peoples, 24-11-2006. Arxivat de l'original el June 6, 2018. [Consulta: 2 novembre 2013].
  18. ↑ Catechism of the Catholic Church - Paragraph # 2132.
  19. ↑ The Catechism of the Council of Trent, part 3: «The First Commandment», § 245–246, «The Honour and Invocation of the Saints»
  20. ↑ «Mariological Society of America». Mariologicalsocietyofamerica.us. Arxivat de l'original el December 24, 2003. [Consulta: 26 gener 2012].
  21. ↑ Arxivat December 2, 2007, a Wayback Machine.
  22. ↑ «Divine Maternity Dogma». Father Denis Vincent Wiseman, OP, 19 de juliol de 2002. Consultat el 3 de juny de 2021. https://udayton.edu/imri/mary/d/divine-maternity-dogma.php
  23. ↑ «St. Joseph, Proclaimed Patron of the Universal Church 150 Years Ago, Is Needed More Than Ever | National Catholic Register». www.ncregister.com. [Consulta: 2 octubre 2024].
  24. ↑ «Quamquam Pluries (August 15, 1889) | LEO XIII». www.vatican.va. [Consulta: 2 octubre 2024].
  25. ↑ «Redemptoris Custos (August 15, 1989) | John Paul II». www.vatican.va. [Consulta: 2 octubre 2024].
  26. ↑ «The Story Behind the Feast of St. Joseph the Worker | National Catholic Register». www.ncregister.com. [Consulta: 2 octubre 2024].
  27. ↑ Jaison Jacob. Holy Qurbana Kramam: Malankara Orthodox Church. Diaz Xavier, p. 275.
  28. ↑ «Our Lady Mary, Mother of God, mediator for all grace and advocate for all the devotees before God.» (en anglès). St. Baselios Indian Orthodox Church. Arxivat de l'original el January 16, 2019. [Consulta: 15 gener 2019].
  29. ↑ «MOST HOLY THEOTOKOS, SAVE US!». oca.org, 02-09-2003.
  30. ↑ «Lives of the Saints». oca.org.
  31. ↑ Damascene, John. On Holy Images, 1898.
  32. ↑ «Veneration of Saints» (en anglès americà). The Episcopal Church. [Consulta: 26 febrer 2025].
  33. ↑ LCMS, Lutheran Church - Missouri Synod. «Commemorations». [Consulta: 25 febrer 2025].
  34. ↑ «Book I Chapter 12». Reformed.org. Arxivat de l'original el 2022-01-09. [Consulta: 8 novembre 2019].
  35. ↑ Oremus: Ecclesiasticus 44:1-10
  36. ↑ Deharbe, Joseph. «Chap. II. The Ten Commandments of God». A: A Complete Catechism of the Catholic Religion. Schwartz, Kirwin & Fauss, 1912.
  37. ↑ Cybelle Shattuck, Hinduism (Londres: Routledge, 1999), p. 61.Plantilla:ISBN?
  38. 1 2 Vegeu John Renard, Friends of God: Islamic Images of Piety, Commitment, and Servanthood (Berkeley: University of California Press, 2008); ídem, Tales of God Friends: Islamic Hagiography in Translation (Berkeley: University of California Press, 2009).
  39. 1 2 Radtke, B., «Saint», a: Encyclopaedia of the Qurʾān, editora general: Jane Dammen McAuliffe, Georgetown University, Washington DC.
  40. ↑ John Renard, Friends of God: Islamic Images of Piety, Commitment, and Servanthood (Berkeley: University of California Press, 2008).
  41. ↑ Juan Eduardo Campo, Encyclopedia of Islam (Nova York: Infobase Publishing, 2009), p. 600.
  42. ↑ Vegeu Jonathan A. C. Brown, Misquoting Muhammad (Londres: Oneworld Publications, 2015), p. 254.
  43. ↑ Christopher Taylor, In the Vicinity of the Righteous (Leiden: Brill, 1999), pàg. 5-6.
  44. ↑ «[...] la veneració dels sants i els pelegrinatges als seus santuaris formaven part d'una antiga tradició jueva.» Sharot, Stephen. Judaism: A Sociology. New York: Holmes & Meier Publishers, 1976, p. 42.
  45. ↑ Shoham-Steiner, Ephraim «Jews and Healing at Medieval Saints' Shrines: Participation, Polemics, and Shared Cultures». The Harvard Theological Review, vol. 103, 1, 2010, p. 111–129. ISSN: 0017-8160.
  46. ↑ «La vida d'aquestes comunitats, principalment sefardites i orientals —mizrahites—, està marcada per una adhesió espontània i inqüestionada a valors profundament arrelats, en què el legalisme sovint cedeix davant el sentit comú i la pietat mística té un paper integral, visible en pràctiques com la veneració de les tombes dels patriarques i dels sants, sovint associada al pelegrinatge.» De Lange, Nicholas. An Introduction to Judaism. Cambridge, England: Cambridge University Press, 2000, p. 69.
  47. ↑ David M. Gitlitz & Linda Kay Davidson. Pilgrimage and the Jews. Praeger, 2005, p. 118–120. ISBN 978-0275987633.
  48. ↑ The New York Observer, editorial, 8 de juliol de 2014. «Rebbe to the city and Rebbe to the world».
  49. ↑ Shmuley Boteach, «Cory Booker the Spiritual Senator», 18 d'octubre de 2013.
  50. ↑ Kilgannon, Corey «Lubavitchers Mark 10 Years Since Death of Revered Rabbi». The New York Times, 20-06-2004.
  51. ↑ Horowitz, Craig «Beyond Belief». New York, 19-06-1995, p. 42.
  52. ↑ Identifying Chabad: what they teach and how they influence the Torah world.. Revised [ed.].. [Illinois?]: Center for Torah Demographics, 2007, p. 81,103,110,111. ISBN 978-1411642416.
  53. ↑ Flügel, 2010.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Veneració&oldid=38967916»