Soiotes
 |
Aquest article (o aquesta secció) necessita alguna millora en els enllaços interns. |
  | |
| Tipus | ètnia |
|---|---|
| Població total | 4.368 (2021) |
| Llengua | buriat i Soyot (en)  |
| Religió | xamanisme i budisme |
| Part de | mongols i pobles turquesos |
| Geografia | |
| Originari de | Buriàtia (Rússia) i óblast d'Irkutsk (Rússia) |
| Estat | Rússia |
| Coordenades | 52° 31′ 01″ N, 99° 49′ 01″ E / 52.517°N,99.817°E |
Els soiotes són un grup ètnic d'origen samoieda i turc que viu principalment a la regió d'Okà, al districte d'Okinsky, a Buriàtia, Rússia. Comparteixen gran part de la seva història amb els tofalar, els tuvans tozhu, els dukha i els buriats; els soiotes han assumit una gran influència cultural buriata i es van agrupar amb ells sota la política soviètica. A causa dels matrimonis entre soiotes i buriats, la població soiota està molt barrejada amb els buriats. L'any 2000, van ser reinstaurats com a grup ètnic diferent.
Com altres pobles de la taigà, els soiotes tradicionalment practicaven la cria i la caça de rens i vivien de manera nòmada, però avui dia la majoria dels soiotes viuen en pobles.[1] Segons el cens del 2021, hi havia 4.368 soiotes a Rússia.
La llengua soiota és túrquica i es correspon estretament amb la llengua tofalar;[2] la majoria dels soiotes parlaven buriat durant el domini rus, però després del col·lapse de la Unió Soviètica, hi ha hagut un esforç actiu per revitalitzar la llengua soiota, anteriorment extinta.
Etimologia
[modifica]El nom soiot prové de l'endònim "soyyt".[2] Els buriats els anomenen "hoyod" i els tofalar els anomenen "hazut", que deriva del nom del clan soiota més gran, el Khaazuut.[2][1]
Història
[modifica]- Origen
Segons Larisa R. Pavlinskaya, una etnògrafa russa amb seu a Sant Petersburg, Rússia, els avantpassats dels soiotes (i els estretament relacionats tofalars, tozhu tuvans i dukha) eren caçadors-recol·lectors proto samoiedes que van arribar a la regió de Sayan oriental des de Siberia occidental a finals del tercer mil·lenni aC i principis del segon mil·lenni aC.[4] A principis del primer mil·lenni dC, els criadors de bestiar i cavalls de parla turquía van migrar des de les estepes de l'Àsia interior i van influir significativament en les poblacions samoiedes, ket i tungus de les muntanyes de Sayan oriental.[4] Tot i adoptar la seva llengua, aquests grups es van resistir a la turquificació completa retirant-se a les muntanyes inaccessibles i van comerciar amb els nous pobles de l'estepa proporcionant-los pells durant tota l'Edat Mitjana.[3]
Fa uns 350-400 anys, els soiotes es van traslladar de la zona del llac Khövsgöl a l'actual Buriàtia, on encara vivien els pobles Dukha i Uyghur-Uryankhay (Tuha).[1] Molts soiotes pastors de rens es van traslladar a la serralada que divideix el riu Okà i el riu Irkut.[2]
Expansió imperial russa
[modifica]A mitjans del segle xvii, l'Imperi Rus va arribar per primera vegada als Sayans Orientals i havia afirmat el control total de la zona a principis del XVIII; després del Tractat de Kiakhta el 1727, el govern rus va re assentar 100 famílies buriates de les regions de Pribaikalia i Transbaikilia a la zona d'Okinsky per protegir la frontera xinesa.[3][4] Els buriates recentment arribats van adoptar alguns costums soiotes, com ara la cria de iacs i la migració estacional.[3] També van adoptar la pràctica d'utilitzar rens com a muntures per caçar, però mai van començar a criar rens, preferint demanar prestats rens durant la temporada de caça o mantenir els seus rens entre els ramats soiotes.[3]
Els buriates van influir molt en els soiotes. A finals del segle XIX, els buriates dominaven l'administració i la seva llengua va desplaçar la llengua soiota, i fins i tot la seva cultura ramadera va arribar a predominar en la cria tradicional de rens dels soiotes.[3][4]
Una expedició científica noruega a principis de la dècada de 1910 va recopilar informació sobre els costums dels soiotes, i finalment va publicar el llibre Et primitivt folk de mongolske rennomader el 1915; tenia diverses dotzenes de fotografies, va registrar una breu llista de paraules soiotes i una recreació d'un conte xamànic soiote sobre endevinació, juntament amb relats de rituals xamànics i budistes practicats pels soiotes.
Guerra civil russa
[modifica]
El 1920, el científic i escriptor polonès Dr. Ferdinand Ossendowski va escapar per poc de ser arrestat per l'Exèrcit Roig i va fugir a Sibèria amb els seus companys, on va viatjar per les terres tradicionals dels soiotes. Primer va passar un temps vivint a la taigà a la vora del riu Ienissei, on ell i els seus companys van seguir els rius Tuba i Anyl fins a les muntanyes Sayan.[6] Més tard va escriure i publicar un llibre titulat Bèsties, homes i déus on relatava les seves experiències.[5]
| « | "Després de tres dies vam creuar la carena nord de la serralada Sayan, vam passar el riu fronterer Algiak i, després d'aquest dia, érem al territori d'Urianhai. Aquesta terra meravellosa, rica en les més diverses formes de riquesa natural, està habitada per una branca dels mongols, que ara només té seixanta mil habitants i que s'està desapareixent gradualment, parlant una llengua força diferent de qualsevol dels altres dialectes d'aquest poble i mantenint com a ideal de vida el principi de la "Pau eterna". Urianhai va esdevenir fa molt de temps l'escenari d'intents administratius per part de russos, mongols i xinesos, tots els quals reclamaven la sobirania sobre la regió, els desafortunats habitants de la qual, els soiotes, havien de pagar tributs a aquests tres senyors suprems." — Ferdinand Ossendowski, Bèsties, homes i déus |
» |
Mentre era a Urianhai, Ossendowski va conèixer Ta Lama, príncep de Soldjak i summe sacerdot del temple budista; després de curar els ulls de l'esposa del príncep, el príncep va ordenar a un dels soiotes que guiés el grup fins al llac Khövsgöl.[5] El seu guia soiote els va portar a través de la taigà d'Ulaan i la vall de Darkhad, on es van trobar amb pastors soiotes que conduïen ràpidament el seu bestiar per la plana de Darkhat i cap a l'Orgarkha Ola.[5] Van dir al grup d'Ossendowski que fugien dels bolxevics del districte d'Irkutsk que havien creuat la frontera mongola i havien capturat la colònia russa de Khathyl i que continuaven avançant.[5]
| « | "Els habitants d'Urianhai, els soiotes, estan orgullosos de ser els autèntics budistes i de conservar la doctrina pura del sant Rama i la profunda saviesa de Sakkia-Mouni. Són els enemics eterns de la guerra i del vessament de sang. Al segle xiii van preferir marxar de la seva terra natal i refugiar-se al nord en lloc de lluitar o formar part de l'imperi del sagnant conqueridor Jenghiz Khan, que volia afegir a les seves forces aquests meravellosos genets i hàbils arquers. Tres vegades a la seva història han caminat cap al nord per evitar la lluita i ara ningú pot dir que a les mans dels soiotes s'hagi vist mai sang humana. Amb el seu amor per la pau van lluitar contra els mals de la guerra. Fins i tot els severs administradors xinesos no van poder aplicar aquí, en aquest país de pau, la plena mesura de les seves lleis implacables. De la mateixa manera, es van comportar els soiotes quan el poble rus, boig de sang i crim, va portar aquesta infecció a la seva terra. Evitaven persistentment les trobades i els encontres amb les tropes vermelles i els partisans, marxant amb les seves famílies i bestiar cap al sud, als principats llunyans de Kemchik i Soldjak. La branca oriental d'aquest corrent d'emigració passava per la vall del Buret Hei, on constantment superàvem grups d'ells amb el seu bestiar i ramats." — Ferdinand Ossendowski, Bèsties, homes i déus |
» |
El 1926, Bernhard Eduardovich Petri, professor d'etnologia a la Universitat d'Irkutsk, va dirigir la primera expedició antropològica a la regió de pastura de rens soiota, on va afirmar que la pastura de rens soiota era una "branca moribunda de l'economia".[6][7] Després de la guerra civil, Petri va participar en la planificació de canvis en la vida econòmica de les minories de les regions de l'Altai-Sayan i Buriàtia, incloent-hi els Evenk, els Soiot i els Tofalar.[8] Més tard va ser acusat d'espiar per a la intel·ligència britànica i alemanya i d'establir contactes amb nacionalistes buriats, cosa que va conduir a la seva execució el 1937.[8] Malgrat aquestes dificultats, investigacions posteriors i dades recollides dels ancians soiota van mostrar que la pràctica de la pastura de rens va sobreviure fins a mitjans del segle XX.[3]
Col·lectivització soviètica
[modifica]A principis de la dècada de 1930, l'estat soviètic va fusionar tots els ramats de propietat individual en un ramat col·lectiu propietat de l'estat i va obligar els soiotes i altres pobles siberians al sedentarisme.[3] Entre 1928 i 1940, molts soiotes van ser traslladats a Sorok, Khurga, Bokson i Orlik, el centre administratiu del districte d'Okinsky; els soiotes també van ser traslladats a granges de ramaderia on van canviar a la ramaderia d'estil buriat.[9] El 1963, el govern soviètic va qualificar la ramaderia nòmada tradicional de rens com a no rendible i va dissoldre el ramat.[3]
El 1940, la regió d'Okinsky va ser designada com a aimag i va reconèixer tota la seva població com a buriat, cosa que va fer que els soiotes perdessin la seva identitat oficial com a grup ètnic rus.[3] Hi va haver una desaprovació generalitzada de la decisió, però pocs estaven disposats a protestar en contra.[3] Aquesta política va fer que la identitat nacional soiota s'erosionés, i els soiotes van ser fortament assimilats a la població buriata. A finals de la dècada de 1980, només 30 persones encara s'identificaven com a soiotes.[3]
Després del col·lapse soviètic
[modifica]Després del col·lapse de la Unió Soviètica el 1991, hi va haver un renaixement espectacular de la cultura soiota. El 1993, es va fundar l'Associació de la Nació Soiota.[3] L'any 2000, el Khural Popular de la República de Buriàtia va canviar el nom de la Regió d'Okinsky de l'Aimag Nacional Soiota a petició del govern de la Regió d'Okinsky.[3] El mateix any, els soiota van aconseguir restaurar el seu nom i identitat com un dels pobles indígenes de nombre reduït oficialment reconeguts del Nord, Sibèria i l'Extrem Orient.[10]
Idioma
[modifica]La llengua soiota és membre de la família túrquica i està estretament relacionada amb la llengua tofa; la llengua soiota té molts préstecs mongols buriats i medievals i contemporanis.[2] Tanmateix, la llengua soiota va perdre terreny davant la llengua buriata a causa de la influència buriata i els matrimonis entre els dos grups a partir del segle XIX; el 1996, la llengua gairebé s'havia perdut completament.[2]
Després de molts anys de recerca, el lingüista rus Valentin I. Rassadin va desenvolupar un alfabet per a la llengua soiota a principis del 2000, abans de desenvolupar el primer diccionari i manual soiota.[11] L'escola secundària Sorok, un internat estatal per a nens soiotes, va començar a ensenyar la llengua soiota als seus estudiants.[11]
Pasturatge de rens
[modifica]La ramaderia de rens era una faceta important de la vida dels soiotes. Els permetia viatjar a través de vastos territoris de taigà muntanyosa i eren indispensables per a la caça; també els proporcionava roba, refugi, llet, carn i diversos altres articles per a la llar.[3] Tanmateix, la tradició soiota de pasturar rens va acabar el 1963 quan el govern soviètic va dissoldre el ramat col·lectiu de rens soiotes.[3]
Sevyan Vainshtein, un etnògraf rus i professor a l'Institut d'Etnologia i Antropologia de l'Acadèmia Russa de Ciències de Moscou, va emprendre diverses expedicions per estudiar els pastors de rens, inclosos els soiotes, i va publicar diversos treballs sobre el tema.[12] Va argumentar que la ramaderia de rens saià era "la forma més antiga de ramaderia de rens" i estava associada amb la domesticació anterior dels rens de la població de la taigà samoieda.[13] Va arribar a proposar la regió de Sayan com l'origen del complex econòmic i cultural de caçadors i pastors de rens que es veu entre els grups i pobles evenkis de la zona de Sayan.[13]
Daniel Plumely va suggerir que els soyot, tofalar, tozhu tuvans i dukha podrien haver "comerciat, casat i relacionat al llarg de tota la població sayana".[14]
| « | "Tot i que els lingüistes poden discrepar sobre la naturalesa de les diferències entre aquests pobles, el fet és que els seus orígens lingüístics són d'origen túrquic, que els seus hàbitats ecològics i els rens que criaven nòmadament són essencialment els mateixos. Com que l'amplitud d'aquesta regió dels sayans i fins a Hovsgol de Mongòlia cobreix una distància de menys de 800 quilòmetres (i el territori de distribució anual dels ramats de rens pot arribar a ser de diversos centenars de quilòmetres), és molt possible que aquestes persones hagin comerciat, s'hagin casat entre elles i s'hagin relacionat al llarg dels sayans, i que les seves llengües i ascendències estiguin estretament relacionades amb l'antiga llengua tuvana i possiblement amb el seu patrimoni original." — Daniel Plumley, Rèquiem o recuperació: el destí dels pobles pastors de rens de l'Àsia Central geogràfica al segle XXI |
» |
Part dels esforços per reviure la cultura soiota implica la reintroducció de la cria de rens.[3] El 1992, l'administració de la regió, amb l'ajuda d'Ecologically Sustainable Development, una ONG amb seu als Estats Units, va comprar 63 rens dels Tofa veïns i els va donar a una família ramadera soyota que vivia en una zona on tradicionalment es criaven rens.[3] La família va rebre dos anys de formació de pastors dels Tofa i va poder augmentar el ramat de rens a més de 100 caps.[3] Malauradament, el suport estranger finalment es va esgotar, i la depredació dels llops i la manca d'experiència dels pastors soyota van provocar el declivi del ramat.[3] El 1997, els 76 cérvols restants van ser donats a una altra família, que va reorganitzar el ramat amb més cura i vigilància, però un episodi sobtat de necrobacil·liosi i freqüents atacs de llops a l'hivern van matar més membres del ramat; el 1999 en quedaven menys de 60 rens, i només 12 van sobreviure un any després.[3] L'any 2000, els pobles pastors de rens de Mongòlia i Rússia treballaven en esforços col·laboratius per reconstruir la cria de rens.[15] Fins ara, hi ha aproximadament 20 soiots que es dediquen a la cria de rens.[15]
Religió
[modifica]La religió i les pràctiques xamàniques dels soiotes mostren influència tant dels mongols khalkha[16] com dels pobles turcs de l'Altai.[17] Comparteixen moltes similituds culturals i religioses amb el poble tofa, algunes de les quals no es veuen en els pobles turcs veïns.[16] Els soiotes han estat exposats al budisme mongol i tibetà des de mitjans del 1700, però molts només van començar a seguir correctament el budisme als anys 1800 i 1900.[1] Segons Rassadin, els lames budistes buriats van intentar posar fi al xamanisme soiote.[1]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 Khabtagaeva, Bayarma (2009). Mongolic Elements in Tuvan. Foreign Language Study. Wiesbaden: Harrassowitz Verlag. p. 15–16.
- 1 2 3 4 5 6 Rassadin, V.I. "The Soyot Language". Endangered Languages of Indigenous Peoples of Siberia. UNESCO. Retrieved 2021-07-18.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 Pavlinskaya, Larisa R. (Spring 2003), "Reindeer Herding in the Eastern Sayan- A Story of the Soyot", Cultural Survival Quarterly, The Troubled Taiga, 27 (1), retrieved 30 December 2014
- 1 2 Oehler, Alex (November 4, 2020). "The Care Work of Balance". Inner Asia. 22 (2): 237–254. doi:10.1163/22105018-12340149. S2CID 228920157 – via Brill.
- 1 2 3 4 Ossendowski, Ferdinand (1922). Beasts, Men and Gods. Lewis Stanton Palen. Retrieved 29 December 2014.via Project Gutenberg
- ↑ Pavlinskaya, Larisa R. (Spring 2003), "Reindeer Herding in the Eastern Sayan- A Story of the Soyot", Cultural Survival Quarterly, The Troubled Taiga, 27 (1), retrieved 30 December 2014
- ↑ Petri, B.E. (1927), Anthropological Research into the Small-Numbered Peoples of the Eastern Sayan Mountains (Preliminary Findings), Irkutsk
- 1 2 Sirinaa, A. (2003). "Bernard Eduardovich Petri: Forgotten pages in Siberian ethnography". Anthropology & Archeology of Eurasia. 42 (2). Moscow: Taylor & Francis: 71–93. doi:10.2753/AAE1061-1959420271. S2CID 161474155.
- ↑ "Ethnic groups", Arctic Network for the Support of the Indigenous Peoples of the Russian Arctic, Indigenous Peoples of the Russian North, Siberia and Far East, Tromsø, Norway, retrieved 28 December 2014
- ↑ Official is attached to: Decree of the Russian Government Nr 255 "On the Unified Register of Native Small-Numbered Peoples of the Russian Federation", 24 March 2000 (Постановление Правительства РФ от 24 марта 2000 г. N 255 "О Едином перечне коренных малочисленных народов Российской Федерации (in Russian)) http://base.garant.ru/181870.htm
- 1 2 "It seemed as though the language would vanish as well". nordgold.com. Retrieved 2023-09-16.
- ↑ Vainshtein, Sev'yan I. (1971), "The Problem of the Origins of Reindeer Herding in Eurasia, Part II: The Role of the Sayan Center in the Diffusion of Reindeer Herding in Eurasia", Sovetskaya Etnografiya, 5: 37–52
- 1 2 "Evenki Reindeer Herding: A History", Cultural Survival, retrieved 30 December 2014
- ↑ "Requiem, Repression, or Recovery for the South Siberian Border Peoples?". www.culturalsurvival.org. Retrieved 2023-09-17.
- 1 2 Plumley, Daniel R. (June 2000), "Requiem or Recovery: The 21st Century Fate of the Reindeer-Herding Peoples of Geographical Central Asia", Totem Peoples Preservation Project, Cultural Survival Inc., Republic of Tuva, archived from the original on 19 January 2015, retrieved 31 December 2014
- 1 2 Diószegi, Vilmos (1960). Sámánok nyomában Szibéria földjén. Egy néprajzi kutatóút története. Terebess Ázsia E-Tár (in Hungarian). Budapest: Magvető Könyvkiadó. The book has been translated to English: Diószegi, Vilmos (1968). Tracing shamans in Siberia. The story of an ethnographical research expedition. Translated from Hungarian by Anita Rajkay Babó. Oosterhout: Anthropological Publications.
- ↑ Diószegi 1960:238
